Soledat.

No et vull, però m’envaeixes. Noto la teva presència.

Ets invisible i transparent, ni tan sols puc veure’t, només sentir-te dins meu. Odio quan arribes sense avisar, quan em separes d’aquest món i em portes en la més pura foscor, aquella foscor que només em dona records, records d’un passat, un passat dolorós.

Ets cruel i insensible, m’aïlles de la realitat, controles els meus pensaments, t’apoderes de les meves emocions, i només et dones per vençuda quan em veus realment abatuda.

Ho intento, et juro que intento fugir de tu, evitar-te, no caure en les teves mans, però... m’és inútil, probablement sóc un peó massa fàcil. Temo que algun dia m’acostumi a tu, a sentir-me realment buida, a viure en la més profunda soledat...